Post info

Etiquetas:


Comments 0


Author: Darío Luque Martínez



L’últim petó va ser àcid i violent, com un suc de llimona en un estiu moribund. Fou, tot i així, refrescant. I sabent que era l’últim, que ja no n’hi hauria cap més, me'l vaig guardar i el vaig convertir en corbata, i ara porto cada dia el teu petó posat. 

És groga amb ratlles caquis i no puc evitar pressumir d'ella quan algú comenta la meva vestimenta. 'T'agrada?" els hi dic. "És d'importació, de seda de la Golconda" menteixo, sense arribar a creure-m'ho jo mateix. Quan ho dic, sé que tothom s'imagina una pluja d'homes amb barret, a l'estil de Magritte, mentre jo rememoro un singular petó. 

Ara, encara alguns dies m’oblido la cartera o un mitjó o fins i tot els pantalons, però mai més se m’oblidarà la corbata, que porto sempre tan a prop del cor. Vesteix petons, oblida-te’n de la roba. 

0 comentarios:


Publicar un comentario